Personal i transferible

"Arbeit macht frei". Aquesta era la inscripció que lluïen els camps de concentració del III Reich i que significava "El treball ens farà lliures". Aquest 2025 he estat uns dies a Cracòvia, una ciutat preciosa amb una gent fantàstica. Els polonesos han patit molt i sempre han estat un poble assetjat. Practicant una mica de tanatoturisme, vam visitar Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau. No sé vosaltres, però el nom de Birkenau ja fa respecte. La guia ja t’avisa que estàs trepitjant un dels cementiris més grans del món i que no s’hi val fer-se selfies fent l’imbècil amb un somriure. Si vols fer fotos, han de ser de tipus documental. En vaig fer moltes amb la meva rèflex, i tant: perspectives colpidores dels barracons, les vies de tren que es perdíen en el infern, les lliteres de tres pisos on s’hi encabien sis o set persones i on els de dalt eren els més forts i els de baix els més febles. Als de baix els queien al damunt els fluids dels de dalt en forma de diarrees, vòmi...

Hi havia una vegada una fàbrica de cotxes que no venia gaires cotxes. Les vendes estaven estancades i els treballadors una mica desil·lusionats. El propietari va vendre’s el negoci, que havia heretat dels seus pares, per un bon pessic, a algú que no en tenia ni idea de fabricar cotxes però que assegurava que amb ell el negoci aniria molt millor: es pagarien millors salaris i fins i tot s’hi contractarien més treballadors. Tothom content, almenys inicialment. Dit i fet. El nostre amic es va posar mans a l’obra i va començar a reformar i reformar, o almenys això deia. La seva obsessió va passar a ser el creixement a costa de rebaixar el dèficit. El primer que va fer va ser carregar-se el departament d’i+d. Al cap i a la fi, un cotxe era un cotxe. Per a què innovar? es va preguntar. El que importava era abaixar els costos de producció i augmentar les vendes. Ser competitius! Ah, quin terme! Competitius. L’hi havien explicat mil vegades a l’escola de Negocis (ohhh Esada, quants de ...

El veritable enemic, no ens enganyem, no és altre que la malaltia, perquè si estàs sa, relativament sa vull dir, els pots enviar a la merda. Als d’aquest i als de l’altre país. Pots intentar marxar. Buscar un lloc on encara es respecti les persones, on els governs treballin per millorar la vida dels seus ciutadans. No pas per empitjorar-la. Pots fins i tot fer com l’estruç: amagar el cap i anar-te’n a la muntanya per muntar una granja, doncs per què no?, d’estruços! Aquest pensament, en definitiva, no difereix gaire del que pugui tenir qualsevol immigrant que es deixa quelcom més que la pell a Melilla o del de molts dels nostres compatriotes que marxen d’aquest i de l’altre “país”. Intentar buscar una vida millor lluny dels sàtrapes. La malaltia, però, t’atenalla, et bloqueja i t’impedeix en bona part ser lliure. Et circumscriu a l’hospital, als metges i a la medicació. T’impedeix, d’alguna manera, enviar-los a pastar fang. Per això em sembla innombrable el que s’està fent amb ...

Un que ja té una certa edat, ha vist pel·lícules de zombis de tots colors i gustos: des dels zombis en blanc i negre “atortugats”, passant pels “atortugats” en color fins a arribar als últims “models” de zombi: veloços i amb molta mala llet. Intueixo que aquesta evolució ha estat per infondre més por a l’espectador. Al cap i a la fi, quina por pots sentir si et persegueix un ésser que no és capaç de córrer un sol metre sense trontollar? És per això que els creadors del gènere i guionistes han convertit els zombis, de sers maldestres i inexpresius a veloços, sorollosos i, per damunt de tot: rabiosos. Crec que aquest país, amb tot el que està passant, els ciutadans estem passant de ser zombis tortuga a zombis rabiosos. Els que ens “serveixen” des del Govern haurien de tenir en compte aquest canvi, aquest sentiment, que inexorablement es va obrint entre els ciutadans. La ràbia. Haurien de veure, doncs, aquells que triem com ases cada quatre anys, més pel·lícules de zombis. Així s’ad...

L’altre dia parlava amb una persona que treballa en una consultora dedicada a temes d’internet. Em comentava que el 2012 seria sens dubte un any interessant. No vaig entrar més en detall arran del seu comentari però em va deixar intrigat.  Interessant? I això què volia dir? Hi ha adjectius que no tenen cap ambivalència, com anomenar un color. El color blanc no pot ser negre ni verd. És blanc. Cert és que potser subjetivament el que per a tu es blanc per un altre es verd i a l'inrevés per la qual cosa sempre coincidim amb el que veiem però això ja sería posar-nos en temes més seriosos.  Si es diu que una persona és grassa, doncs no és prima, i si algú ens diu que som un imbècil, doncs ens està insultant sense massa contemplacions. Dir que una cosa serà “interessant” no sabem què vol dir i, per tant, és com no dir res. No aporta res: obliga a indagar i aprofundir. Interessant, a priori, és zero i neutre. El propòsit de la paraulota és fer que l’interlocutor cerqui una major...

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...

La traducció literal seria A sis peus sota terra . És una sèrie de TV. La millor que he vist (fins el moment). No volia que passés més temps sense parlar d’aquesta sèrie al meu humil blog. Trosso a faltar els Fisher. Quina gent més al·lucinant. Realment tots són molt estranys, els Fisher, però ben pensat, quina família no és rara? Un paio de trenta i tants anys que no sap què fer amb la seva vida ni a què carai dedicar-se; el germà, un homosexual que sap a què dedicar-se i sap el que li agrada però tem exposar-ho obertament; una filla postadolescent que va d’error en error i tiro perquè em toca; una mare que, després d’haver passat tota la vida amb els seus fills i el seu marit, en morir-li el marit (al primer episodi) descobrirà un món nou de sensacions oblidades, remordiments i la necessitat d’entendre els seus fills: uns perfectes desconeguts per a ella perquè parlen un altre llenguatge que ella, sense gaire èxit, intenta aprendre. Ah, i un conjunt d’actors secundaris totalment i...

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall. Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me. L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz , a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons. Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó de...

Sóc un gran aficionat al cinema. L’altre dia vaig veure un DVD a l’estant entre els centenars que tinc i vaig dir: “Ostres, m’agradaria tornar-la a veure.” No és com Casablanca o Blade Runner , que un servidor les ha vist potser cinquanta o cent vegades (la veritat és que ja he perdut el compte). De fet, aquesta pel·li només l’havia vista una o dues vegades. La pel·lícula és Wall Street , de l’Oliver Stone. És un director força imprevisible encara que molt del que ha fet m’agrada i d'altres son insufribles. Aquesta pel·lícula li passa com a moltes: en el moment que es van fer eren pel·lis que estaven bé però sense destacar gaire. Vista ara, amb la que està caient amb la crisi i tot a Wall Street, l’obra de Stone és totalment imprescindible i certament visionària. L’haurien de posar a les universitats i a les escoles de negocis, encara que em sembla que no serviria de gaire. Quatre desgraciats regeixen el destí del planeta. Tipus sense escrúpols per damunt del bé i del mal i...

L’altre dia vaig veure un reportatge a La noche temática on es parlava d’un cas de nanisme primari. La persona, una nena anomenada Kenadie, a diferència d’un altre tipus de nanisme, es manté amb les proporcions “normals”: les extremitats, el cap, les cames, però en definitiva petita. Diminuta. Comentaven que la nena es mouria sempre en un món de gegants. Els metges ja van alertar la mare que el fetus era “anormalment” petit però, com que era una “anormalitat” molt estranya i poc coneguda, doncs això: el metge ho va percebre. Kenadie, així es diu la nena, finalment era “anormal”. Sortien al programa altres persones que, igual que la Kenadie, patien aquesta “anormalitat” genètica que els donava un aspecte de follet del bosc. Una característica d’aquesta “anormalitat” és que totes aquestes persones, igual que en el mongolisme, tenen uns trets que els són característics: cara d’ocell. Tenen, doncs, totes aquestes persones, trets “normals” dins de la “anormalitat”. Amb quina facilitat ...

Any rere any veig la mateixa imatge: el president dels Estats Units, Bush Jr., “perdonant-li” la vida a un gall dindi pel dia d’Acció de Gràcies. Aquesta foto, si es mira bé, és realment impressionant. Considero els gallinacis uns animals molt estúpids, encara que quan són petits, pollets, són fantàstics. Probablement sigui el mateix en el cas de Bush Jr.: de petit, un nen rosset d’ulls blaus i bon xicot... bé, potser ja una mica fill de puta. De gran, un estúpid de campionat, exalcohòlic abraçat a un crucifix.  El pitjor del pitjor. Les gallines, quan veuen que una d’elles està ferida, l’ataquen sense pietat, la van picant i picant, engrandint-li la ferida fins a matar-la en una tortura difícil d’imaginar si no ets gallina. Com veuen, empatia cap als seus semblants, molt poca: igual que el Bush. Un tipus que passarà per ser el pitjor president que ha tingut mai els Estats Units. Un tipus que ha desencadenat la guerra més estúpida de totes les guerres estúpides. No diré que t...

Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...

Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...

Per temes professionals he d’agafar sovint aquell enginy que s’anomena avió, del qual només entenc, de manera molt bàsica, les regles bàsiques de funcionament, i això, sumat al fet que quan en cau un generalment no hi ha supervivents, em produeix un pànic irrefrenable. Voldria comentar que realment em fan molta gràcia les actituds d’alguns individus que formem part d’aquest col·lectiu, anomenats erròniament “executius”, que ve a ser treballadors per compte d’altri com és el meu cas, ben pagats però pringats, i que ens toca, tant si volem com si no, compartir moments tan angoixants. Moments en què un té el cul posat en un artefacte carregat de gasolina fins a dalt. És just el moment en què diuen, les amables hostesses i abans d’enlairar-se: “Benvolguts clients de ...., tant si viatgen amb molta freqüència com si no, és important que estiguin atents a les instruccions del nostre personal de vol sobre què fer en cas d’emergència....”. A continuació observo que moltes de les persones c...

Recentment hem pogut “escoltar” la sentència de l’11-M. Una sentència mai no és perfecta. Ser jutge sens dubte deu ser una putada. Recaure-hi un gran poder de fer el bé, però també de cagar-la i enviar a la presó o, pitjor encara en alguns llocs “civilitzats”, enviar a matar algú. Tanmateix, aquesta sentència ha deixat clar una cosa: no va ser ETA. Els culpables finalment venien de “muntanyes llunyanes”. Em pregunto si, després de les proves que hi havia en contra d’això, calia explicitar-ho. Aquests malnascuts del PP ara s’agafen al fet que la sentència no ha dit res sobre que els atemptats fossin conseqüència directa del suport a Bush en la seva maleïda croada a l’Iraq, que seria el mateix que afirmar que la sentència no ha dit res que l’atemptat no va tenir res a veure amb l’assassinat de Kennedy o amb l’arribada de l’home a la Lluna. Però no havíem quedat que Aznar havia dit que no calia buscar les causes del terrorisme? Què demanen ara? Volen saber la causa? Mireu, jo sóc esp...

Un president dona la cara i tothom l’etziba. Potser és millor amagar-se o, millor dit, menysprear tothom i fer-se el “xulo” tal com feia el mateix Aznar. A vegades penso que ens hem tornat bojos. Volen cremar aquest president perquè guanyi Rajoy? Que guanyi aquesta dreta, que a més de dreta, rància i casposa, és feixista? Perquè no ens enganyem. No és una dreta “homologada” europea. Anem apanyats! Ens va la marxa als catalans. No estem acostumats que se’ns disculpin i quan algú ho fa ens desconcerta. Els catalanets prefirem l’insult i la bufetada: hi estem acostumats. Ni Zapatero ni res! En veritat el socialisme o la socialdemocràcia moderna no té res a fer: quan els governs de dreta arrasen amb tots els avenços i posen els ciutadans als peus dels cavalls (per esclafar-nos quan vulguin), aleshores ve la socialdemocràcia i intenta arreglar el desgavell i, llavors, el més desgraciat que amb la dreta no era res, amb l’esquerra pot estudiar, prosperar i, quan ho fa, aleshores vol preserv...