El miracle de la fàbrica de cotxes


Hi havia una vegada una fàbrica de cotxes que no venia gaires cotxes. Les vendes estaven estancades i els treballadors una mica desil·lusionats. El propietari va vendre’s el negoci, que havia heretat dels seus pares, per un bon pessic, a algú que no en tenia ni idea de fabricar cotxes però que assegurava que amb ell el negoci aniria molt millor: es pagarien millors salaris i fins i tot s’hi contractarien més treballadors.

Tothom content, almenys inicialment.

Dit i fet. El nostre amic es va posar mans a l’obra i va començar a reformar i reformar, o almenys això deia. La seva obsessió va passar a ser el creixement a costa de rebaixar el dèficit. El primer que va fer va ser carregar-se el departament d’i+d. Al cap i a la fi, un cotxe era un cotxe. Per a què innovar? es va preguntar. El que importava era abaixar els costos de producció i augmentar les vendes. Ser competitius! Ah, quin terme! Competitius. L’hi havien explicat mil vegades a l’escola de Negocis (ohhh Esada, quants de contactes)  i sonava tan bé! 

Cada vegada que sentia el terme "competitiu o reducció de despeses" se li posava la pell de gallina al clatell.

Però continuava sense vendre gaires cotxes, així que va decidir abaixar el marge comercial, cosa que el va portar a abaixar els salaris. Què caram, la llei ho permetia. Era una ganga!

Malauradament continuava sense vendre gaires cotxes. El mercat percebia aquells cotxes cada vegada més obsolets davant dels cotxes de la competència, més moderns i millor equipats.

Invencible al desalçament, va decidir reformar més i millor i va prendre una mesura que va deixar bocabadat més d’un: va decidir vendre per sota del preu de cost. Tal com ho sentiu!

Una mesura així, sens dubte, havia de fomentar la venda de cotxes! Va pensar ell.

Ah amics, ara sí que era una delícia. Els cotxes es venien molt millor. Hi havia, tanmateix, un petit problema. Cada cotxe que venia li suposava tenir més pèrdues, encara que això mai no li va importar al nostre intrèpid i infatigable “Empresari”: les vendes creixien per damunt de la mitjana del sector a un ritme envejable!

Mai no havia estat gaire llest però va pensar: si venc més cotxes, per què cada vegada dec més diners? Les pèrdues van fer que ja no pogués pagar les nòmines ni la seguretat social, així que va començar a acomiadar treballadors. Era molt barat fer-ho. Eren com peces d’un quadre de comandaments d’un cotxe: de posar i treure. 

Era tot un innovador. Un altre paraula que el posava catxondo!.

Es va quedar amb molt pocs comercials que treballaven a destall per uns salaris d’acord amb els preus dels cotxes: també de riure.

Creixíen més que ningú. Ell n’estava orgullós. Es pavonejava de ser el que més creixia. Poc després el negoci es va enfonsar i la gent es va quedar sense feina i sense indemnització, amb un munt de nòmines sense cobrar. Una part de l’empresa es va vendre a una empresa xinesa i l’altra a una d’alemanya a preu de saldo.

A ell el van contractar al consell d’una d’aquestes empreses en agraïment als serveis prestats. L’apreciaven molt.

I això és tot, amics.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Embús mental

Imatge
Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...
Més informació

Enganxats

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...
Més informació

Quins ous!.

Imatge
Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...
Més informació