Arbeit macht frei

"Arbeit macht frei".

Aquesta era la inscripció que lluïen els camps de concentració del III Reich i que significava "El treball ens farà lliures".

Aquest 2025 he estat uns dies a Cracòvia, una ciutat preciosa amb una gent fantàstica. Els polonesos han patit molt i sempre han estat un poble assetjat.

Practicant una mica de tanatoturisme, vam visitar Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau. No sé vosaltres, però el nom de Birkenau ja fa respecte.

La guia ja t’avisa que estàs trepitjant un dels cementiris més grans del món i que no s’hi val fer-se selfies fent l’imbècil amb un somriure.

Si vols fer fotos, han de ser de tipus documental.

En vaig fer moltes amb la meva rèflex, i tant: perspectives colpidores dels barracons, les vies de tren que es perdíen en el infern, les lliteres de tres pisos on s’hi encabien sis o set persones i on els de dalt eren els més forts i els de baix els més febles. Als de baix els queien al damunt els fluids dels de dalt en forma de diarrees, vòmits...

Estar a baix sempre és una merda.

Vaig ser exactament al lloc on, un cop baixaven dels trens les pobres ànimes que hi anaven amuntegades com ramat; principalment jueus, polonesos, gitanos, comunistes, dissidents...; els posaven en fila i un parell de metges assenyalaven: a l’esquerra, els que anaven directes a la cambra de gas (els deien que anaven a “les dutxes per desinsectar-los”); a la dreta, els que encara podien treballar.

Aquesta decisió de vida o mort es prenia en un sol segon. Hi havia molta gent a seleccionar i els alemanys, que eren disciplinats i metòdics, anaven per feina. Òbviament, els nens i els avis no podien treballar i anaven sistemàticament a l’esquerra, on trigaven relativament poc a "escapar-se" per les xemeneies.

Potser, dins de l’horror que els esperava, era el millor. La majoria dels que hi van morir van ser jueus i polonesos.

Segons les fotografies de Birkenau, vaig estar en el mateix punt —exactament el mateix punt— en què, vuitanta anys enrere, un oficial nazi decidia el futur de la gent en un instant: vida o mort. Em va recordar Skynet (Terminator): Skynet decideix el futur de la humanitat en un microsegon en considerar-la una amenaça.

No crec que aquell parell de metges nazis, sàdics i malparits, tinguessin res a veure amb Skynet, tot i que actuaven igual: decisions ràpides que costaven la vida a gent innocent o, si més no, indefensa.

N’estic tip d’això. I ho veiem dia sí i dia també a través de les nostres televisions, tauletes i mòbils. Sembla que alguna cosa comença a canviar, però arribem tard: la massacre i el genocidi ja s’han consumat.

Ja no hi ha treball a Palestina. Ni tampoc llibertat. Només morts i més morts.

Malparits!.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Embús mental

Imatge
Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...
Més informació

Quins ous!.

Imatge
Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...
Més informació

Enganxats

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...
Més informació