Quins ous!.

Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal.

Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res! 

El líder estava com petrificat...

Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el líder va començar a córrer avançant els altres dos, invertint el triangle.

En perfecta sincronització de nou tornaven a avançar ràpidament.

Es va encendre la llum de la casa més propera als camps. Es va obrir la porta i en va sortir un home armat fins a les dents: al matí un simple i molt honorable pagès, a la nit un despietat assassí. 

El més petit dels homes sentia com se li aturava el cor. Sabia que estava a punt de morir. Si aquell desgraciat el veia, era home mort. Els altres dos no semblaven gaire diferents: immòbils, amb un rictus de terror a les seves cares. Esperant el soroll del percussor. Esperant l’impacte de la bala al pulmó, al cor o simplement un passaport immediat al dipòsit de cadàvers més proper. 

Res! No va passar res. L’home va tornar a casa seva, escopint l’amargor d’aquelles hores sobre l’escarcha de les plantes mentre maleïa la seva sort.

Es van sentir alleugerits. Com si algú els hagués perdonat la vida. Van seguir corrent el seu camí frenètic pels camps fins que finalment van arribar al seu destí. La llar de les gallines. Van obrir els sacs i van començar a recollir els ous que hi havia. Malgrat les presses, ara aquells assassins i lladres recollien els ous com si fossin or. Les seves mans, executores de tantes i tantes morts, ara es tornaven delicades i femenines per no molestar la gallina ponedora. Un a un, anaven omplint els sacs i protegint un material tan preuat. Finalment, el líder va fer el senyal de l’àguila i tots van saber que el temps havia acabat.

El robatori s’havia consumat.

Els homes somreien com nens petits. Sabien que tenien un tresor. El líder va mirar el tipus del nas trencat mentre li deia:

—Ara sortim d’aquí cagant llets. Si veus algú que es posa davant nostre, dispara a matar!
—Sí senyor. Com sempre, LÍDER! —va contestar l’home petit.

Tots es van mirar amb cara de complicitat i mitja rialla i van començar a desfer el llarg camí.

El líder sentia bategar el cor. Havia jurat mil vegades deixar de fumar però no hi havia manera. Sabia que el matarien el fum dels cigarrets o algun maleït pagès armat fins a les dents. Els pulmons li cremaven de tant córrer. Putos Ducados!. Els altres dos anaven darrere a una distància prudent. 

Reia per dins, feliç amb el seu botí.

Primer ell, després la seva rialla i finalment el seu botí, van caure abatuts per una bala 460 Weatherby Magnum. No va tenir temps ni de maleir. Els seus dos companys gairebé hi van ensopegar. No es van aturar a ajudar-lo. Només van recollir el seu sac. Sabien que si no corrien com el vent, li farien companyia en una furgoneta ensangonada.

Salvats!

Es van aconseguir salvar en arribar a la seva furgoneta. Mentre un posava els sacs amb molta cura a la nevera especialitzada, l’altre engegava el motor amb celeritat. Tal com van arribar, se’n van anar. Enmig de la nit es van confondre com una taca de sang en un got de vi.

Eren un menys, però tenint en compte el botí, havia valgut la pena!

L’endemà, un home de classe mitjana sortia de casa seva amb una nota escrita per la seva dona. A la llista hi figuraven la llet, els bolquers, la fruita i les verdures. L’home va aparcar el cotxe davant del súper. Mentre feia la compra amb aquella llista a les mans, es va aturar davant l’aparador dels ous.

N’hi havia molts i de tots colors i mides. Va agafar amb les mans una capsa de cartró on dins hi havia una dotzena de preciosos ous que semblaven de porcellana i en va treure un. El va mirar. El preu de la unitat: 1,50 euros. Eren només ous. Poca cosa. Però molt útils per preparar una bona truita de patates. Es va preguntar com podien tenir aquell preu. No ho entenia. Era un simple ou. El va deixar on era. No se’l podia permetre.

L’inconscient el va trair mentre rondinava: quins ous!.