Entre línies

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall.

Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me.

L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz, a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons.

Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó des de dins.

Com un dimoni.

No sé com ho vaig fer, però vaig aconseguir fugir d’un foc que volia empassar-me sense massa contemplacions: crits de la família, foc i més foc, corredisses, cops... i després foscor i silenci, mentre m’envaïa el terror de pensar que m’havia cremat prou com per patir uns dies infernals en un hospital i un futur ja diferent.

Per sort, només van resultar ser unes ferides a les mans, un bon cop a la cama, parets fumades i una planta artificial molt més perjudicada que servidor.

Cap experiència ni res al món m’ha explicat tan clarament què significa una simple línia.

La línia invisible que separa la comèdia de la tragèdia, l’alegria de la pena, allò quotidià de l’inesperat, el benestar del patiment.

La vida de la mort.

Comentaris

Miquel Netto ha dit…
Ben cert que la vida esta plena de "lineas imaginaries" que separan els extrems mes oposats de tot el que coneixem, pero home també esta la linea entre el mig, que en aquest cas es en la que vas ensopegar, les cremades quasi superficials comparades contre les del 3er grau, i adames esdevir Mr Crispy,etc...
El tema esta en saber quin dia fen passes mes grans, trapitjarem la linea sensera...

salut i sort
11 de febrer del 2009, a les 18:32
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Embús mental

Imatge
Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...
Més informació

Quins ous!.

Imatge
Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...
Més informació

Enganxats

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...
Més informació