Six Feet Under

La traducció literal seria A sis peus sota terra. És una sèrie de TV. La millor que he vist (fins el moment). No volia que passés més temps sense parlar d’aquesta sèrie al meu humil blog.

Trosso a faltar els Fisher. Quina gent més al·lucinant. Realment tots són molt estranys, els Fisher, però ben pensat, quina família no és rara?

Un paio de trenta i tants anys que no sap què fer amb la seva vida ni a què carai dedicar-se; el germà, un homosexual que sap a què dedicar-se i sap el que li agrada però tem exposar-ho obertament; una filla postadolescent que va d’error en error i tiro perquè em toca; una mare que, després d’haver passat tota la vida amb els seus fills i el seu marit, en morir-li el marit (al primer episodi) descobrirà un món nou de sensacions oblidades, remordiments i la necessitat d’entendre els seus fills: uns perfectes desconeguts per a ella perquè parlen un altre llenguatge que ella, sense gaire èxit, intenta aprendre.

Ah, i un conjunt d’actors secundaris totalment imprescindibles com, per exemple, l’empleat que tenen: un porto-riqueny treballador i ambiciós que somia amb ser soci dels germans Fisher i que el tio és un manetes reconstruint cadàvers que han patit traumes severs.

Taüt obert sempre que es pugui: és la màxima de la Funerària Fisher.

Cada capítol comença amb una mort: una mort qualsevol i de totes les formes imaginables amb què morim els humans. Al voltant d’aquesta mort, anecdòtica en cada capítol, flueix el riu de la vida dels Fisher.

En el fons, els Fisher ens agraden tant perquè podríem ser nosaltres mateixos.

L’últim capítol és una obra mestra. El problema és que no el pots veure aïllat. Has d’haver viscut amb els Fisher durant seixanta i escaig capítols i ser un més d’ells.

Segur que si ho fas, seràs una altra persona i et marcarà profundament durant força temps.

L’apassionant de la sèrie és que els Fisher t’ensenyen l’obvi i et separen clarament allò important del que és secundari i, un cop t’adones del que és important, t’ensenyen l’inevitable.