Volare

Per temes professionals he d’agafar sovint aquell enginy que s’anomena avió, del qual només entenc, de manera molt bàsica, les regles bàsiques de funcionament, i això, sumat al fet que quan en cau un generalment no hi ha supervivents, em produeix un pànic irrefrenable.

Voldria comentar que realment em fan molta gràcia les actituds d’alguns individus que formem part d’aquest col·lectiu, anomenats erròniament “executius”, que ve a ser treballadors per compte d’altri com és el meu cas, ben pagats però pringats, i que ens toca, tant si volem com si no, compartir moments tan angoixants.

Moments en què un té el cul posat en un artefacte carregat de gasolina fins a dalt. És just el moment en què diuen, les amables hostesses i abans d’enlairar-se:

“Benvolguts clients de ...., tant si viatgen amb molta freqüència com si no, és important que estiguin atents a les instruccions del nostre personal de vol sobre què fer en cas d’emergència....”.

A continuació observo que moltes de les persones continuen llegint el diari i que d’altres et miren altivament mentre tu atens les explicacions amb un grau d’atenció gairebé obsessiu, com si realment t’hi anés la vida. Segurament pensen: ens podríem estalviar aquest rotllo i sortir ja, perquè ja arribo tard. Si ningú escoltés, justament com fa aquest imbècil del costat, no donarien aquest rotllo d’explicacions i podríem enlairar-nos d’una vegada!

Jo, la veritat, cada vegada que pujo a un avió, no sabria què fer amb l’armilla salvavides. És sota el seient, sí, però com dimonis es treu? Està lligada? La tinc realment sota el seient o algú se l’ha endut de record al seu maletí ple de powerpoints? On són les portes d’emergència? De totes maneres, millor no saber on són que no pas que et toqui seure al costat d’aquestes maleïdes portes, cosa que ja m’ha passat diverses vegades i un té la sensació que es convertirà en l’actor més efímer de la pel·lícula Viven, quan les portes s’obren de sobte i un surt succionat de la mateixa manera que surten del vàter el paper higiènic i altres coses.

Si ens l’estimbem i sobrevisc, hauré d’ajudar aquests idiotes que ara, en comptes de mirar aquesta informació crítica, estan consultant les seves agendes i mirant-me amb cara de fàstic, com si res pogués aturar les seves vides? Il·lusos! M’ajudaran a mi o seguiran amb el seu menyspreu mentre baixem a 100 metres per segon? Se’ls acabarà l’actitud arrogant quan l’avió estigui flotant per breus instants a 10 km de la costa dins de les gèlides aigües del Tarragonès? Incògnites.

En definitiva, sempre atenc escrupolosament les explicacions de les senyoretes hostesses com si en allò m’hi anés la pell, perquè realment i en el pitjor dels casos, pot ser així.

Hi ha qui vol i pensa que volar és un pur tràmit, quan la realitat és que quan ens movem, i més si ho fem pels aires, estem desafiant la força de la gravetat, una força que ens fa envellir i que, per desgràcia, i en molts casos, ha socarrat milers d’agendes i carteres de pell que, segurament, i abans d’estavellar-se, van mirar algú amb cert menyspreu quan les amables i ja difuntes hostesses explicaven les regles del joc en pujar a semblant enginy.