11 M. Història d'un error

Recentment hem pogut “escoltar” la sentència de l’11-M. Una sentència mai no és perfecta. Ser jutge sens dubte deu ser una putada. Recaure-hi un gran poder de fer el bé, però també de cagar-la i enviar a la presó o, pitjor encara en alguns llocs “civilitzats”, enviar a matar algú.

Tanmateix, aquesta sentència ha deixat clar una cosa: no va ser ETA.

Els culpables finalment venien de “muntanyes llunyanes”. Em pregunto si, després de les proves que hi havia en contra d’això, calia explicitar-ho.

Aquests malnascuts del PP ara s’agafen al fet que la sentència no ha dit res sobre que els atemptats fossin conseqüència directa del suport a Bush en la seva maleïda croada a l’Iraq, que seria el mateix que afirmar que la sentència no ha dit res que l’atemptat no va tenir res a veure amb l’assassinat de Kennedy o amb l’arribada de l’home a la Lluna.

Però no havíem quedat que Aznar havia dit que no calia buscar les causes del terrorisme? Què demanen ara? Volen saber la causa?

Mireu, jo sóc espanyol, molt lluny de l’Iraq: quan va esclatar la guerra em vaig escandalitzar. Recordo com oferien els bombardeigs com si fos una pel·lícula i els comentaristes del PP dient que allà on hi havia horribles deflagracions no hi havia ningú i que només s’estaven carregant infraestructures militars. Quins poca-vergonya! Vaig sentir odi durant aquella guerra. Ells em van fer odiar. A mesura que la guerra avançava, vèiem víctimes pertot arreu: nens, dones, avis, gent massacrada dins dels seus cotxes per qualsevol motiu. Fotos i més fotos de l’horror.

L’horror absolut.

Em va colpir especialment una foto d’una dona amb el seu fillet, junts dins d’un taüt repugnant. Perquè un taüt sempre és repugnant. Jo acabava de ser pare i això em va fer sentir un odi profund. Va despertar en mi uns sentiments perversos. 

Fills de puta!, fills de puta!, fills de puta!…

Si jo vaig sentir odi, què havien de sentir les persones més properes als iraquians (o els mateixos iraquians) veient el president espanyol fent-se el John Wayne a la foto de les Açores?

Crec que realment és el desastre més impressionant que viuré i veuré a la meva vida. És increïble que encara estiguin lliures i voltant al seu aire els qui van provocar tal desastre: Bush, Aznar, “Bliar”...

El pitjor de tot és que no s’adonen de l’error, encara que probablement sí que ho fan, però la seva ànima està tan podrida i és tan imperdonable el que van fer, que no poden mirar enrere. No hi ha perdó possible. 

Cap jutge ni el mateix Déu en el que creuen els pot perdonar.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Embús mental

Imatge
Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...
Més informació

Quins ous!.

Imatge
Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...
Més informació

Enganxats

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...
Més informació