Institucions malaltes

El veritable enemic, no ens enganyem, no és altre que la malaltia, perquè si estàs sa, relativament sa vull dir, els pots enviar a la merda. Als d’aquest i als de l’altre país. Pots intentar marxar. Buscar un lloc on encara es respecti les persones, on els governs treballin per millorar la vida dels seus ciutadans. No pas per empitjorar-la. Pots fins i tot fer com l’estruç: amagar el cap i anar-te’n a la muntanya per muntar una granja, doncs per què no?, d’estruços!

Aquest pensament, en definitiva, no difereix gaire del que pugui tenir qualsevol immigrant que es deixa quelcom més que la pell a Melilla o del de molts dels nostres compatriotes que marxen d’aquest i de l’altre “país”.

Intentar buscar una vida millor lluny dels sàtrapes.

La malaltia, però, t’atenalla, et bloqueja i t’impedeix en bona part ser lliure. Et circumscriu a l’hospital, als metges i a la medicació. T’impedeix, d’alguna manera, enviar-los a pastar fang. Per això em sembla innombrable el que s’està fent amb la Sanitat. S’està demolint el que s’havia construït. A consciència. Les retallades en Sanitat, en Dependència, no fan més que potenciar la malaltia, la tristesa i el dolor. 

Restringir llibertats.

Per això em sembla increïble que alguns es facin l’ofès perquè l’Audiència Nacional no hagi condemnat els manifestants de "l’assetjament” al Parlament de Catalunya. Un assetjament contra aquells que han contribuït a desgastar, laminar i violentar els seus ciutadans, demolint allò que tant ha costat construir.

Alguns polítics, diputats, periodistes i també jutges… volen penes dures. Que cundeixi l’exemple! La casta no es toca! I el que és pitjor: no es discuteixen les decisions de la casta. Aquesta mateixa casta corrupta, que repudia allò públic però en viu amb diversos sous, amb tripijocs i tràfic d’influències. 

Casta que no dona explicacions, indemne a la veritable justícia.

Indemne al dolor aliè.