Nens ocell

L’altre dia vaig veure un reportatge a La noche temática on es parlava d’un cas de nanisme primari. La persona, una nena anomenada Kenadie, a diferència d’un altre tipus de nanisme, es manté amb les proporcions “normals”: les extremitats, el cap, les cames, però en definitiva petita. Diminuta.

Comentaven que la nena es mouria sempre en un món de gegants. Els metges ja van alertar la mare que el fetus era “anormalment” petit però, com que era una “anormalitat” molt estranya i poc coneguda, doncs això: el metge ho va percebre.

Kenadie, així es diu la nena, finalment era “anormal”. Sortien al programa altres persones que, igual que la Kenadie, patien aquesta “anormalitat” genètica que els donava un aspecte de follet del bosc. Una característica d’aquesta “anormalitat” és que totes aquestes persones, igual que en el mongolisme, tenen uns trets que els són característics: cara d’ocell.

Tenen, doncs, totes aquestes persones, trets “normals” dins de la “anormalitat”.

Amb quina facilitat diem que una cosa és normal i una altra és anormal. Segurament per fer servir aquesta descripció ho fem mitjançant raonaments comparatius. Si la majoria es comporta d’aquesta manera o la majoria té aquesta forma, aleshores estem davant la normalitat.

Segurament un assassí dins d’una presó, envoltat d’iguals que, com ell, han matat, deu pensar que els que són amb ell són totalment normals. Així doncs, sembla que la normalitat i l’anormalitat són un tema de context. Segurament un entorn terrorífic ho és més per aquells que no hi viuen que no pas per als qui hi viuen, ja que per a ells el terror forma part de les seves vides.

El govern italià, o el que és el mateix, el poble italià que és qui l’ha escollit democràticament, pensa que aquells que són diferents de la majoria —una majoria que, per cert, presenta molts i diferents estrats d’anormalitat— han de ser expulsats i no tenen dret ni a malviure en un suburbi infecte ple de rates i escombraries.

Molt probablement l’únic que separa el Berlusconi d’un gitano romanès, per exemple, d’aquells que malvivien en un d’aquests suburbis, sigui una bona formació, una certa cultura i molta sort a la vida. Ja ens ho va dir el genial, i dic genial per ser “anormal” el tipus de cinema que fa i no pel sentit estrictament etimològic de la paraula, Woody Allen a Match Point: la sort, tant la bona com la dolenta, ens guia fins al punt on ens trobem i a vegades ens situa a la graella de sortida.

En definitiva, penso que estem de nou en un context difícil.

Estic trist perquè la demagògia fàcil i la xenofòbia tornen a campar per Europa en boca de bones persones. Se senten comentaris que encoratgen la decisió d’un personatge tan normalitzat com el Berlusconi i animen a fer el mateix. Estem tornant a caminar per l’abisme i no ens n’adonem.

“Normalitat” i “anormalitat”. Tan difícil és veure que totes dues formen part l’una de l’altra alhora? A vegades el “normal” és “anormal” i l’“anormal” és normal. Perquè el món és així i en la diferència hi rau l’èxit. No és gens difícil veure que, en el fons, tots som iguals i tots tenim dret a viure “normalment” amb les nostres diferències.

Berlusconi no parla d’immigració il·legal: això és racisme. 

Tinc l’esperança que potser algun dia aquells nens i nenes ocell evolucionin i els surtin ales, i aquest sigui el futur de l’espècie humana. Aleshores, des de l’atalia on es desenvolupen i viuen els ocells, veurem realment que tot és molt més fàcil i que el que hi ha a baix és normal.

Veurem els tipus com el Berlusconi com píxels morts en una immensa pantalla de plasma. Els veurem infinitament més petits que els nens i les nenes ocell.