Gallines

Any rere any veig la mateixa imatge: el president dels Estats Units, Bush Jr., “perdonant-li” la vida a un gall dindi pel dia d’Acció de Gràcies.

Aquesta foto, si es mira bé, és realment impressionant. Considero els gallinacis uns animals molt estúpids, encara que quan són petits, pollets, són fantàstics. Probablement sigui el mateix en el cas de Bush Jr.: de petit, un nen rosset d’ulls blaus i bon xicot... bé, potser ja una mica fill de puta.

De gran, un estúpid de campionat, exalcohòlic abraçat a un crucifix. 

El pitjor del pitjor.

Les gallines, quan veuen que una d’elles està ferida, l’ataquen sense pietat, la van picant i picant, engrandint-li la ferida fins a matar-la en una tortura difícil d’imaginar si no ets gallina.

Com veuen, empatia cap als seus semblants, molt poca: igual que el Bush. Un tipus que passarà per ser el pitjor president que ha tingut mai els Estats Units. Un tipus que ha desencadenat la guerra més estúpida de totes les guerres estúpides. No diré que totes les guerres són estúpides, perquè no ho són, al meu parer, quan un és atacat.

Quan mor la intel·ligència i el diàleg, és camp abonat per a la vilesa i la indecència humanes, i la personificació de tot això és Bush Jr.: aquest Bush Jr., aquest tipus que perdona la vida a aquest gall, s’ha carregat ell solet, amb els seus assessors i falcons, per la seva malsana cobdícia i probable ignorància, milers i milers de persones que, a excepció de tanta estupidesa, són exactament com ell.

És increïble la foto perquè tenim junts un dels éssers més insignificants del món, un dels animals d’aquest planeta que ocupa els esglaons més baixos de la cadena tròfica i, sobretot, tenim l’home. I no vull dir l’home en general, sinó l’home que té la paella pel mànec de tot un planeta.

Un dels éssers més dèbils i insignificants sent acariciat per l’ésser viu més perillós del planeta Terra.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Embús mental

Imatge
Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...
Més informació

Enganxats

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...
Més informació

Quins ous!.

Imatge
Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...
Més informació