Personal i transferible

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall. Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me. L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz , a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons. Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó de...

Sóc un gran aficionat al cinema. L’altre dia vaig veure un DVD a l’estant entre els centenars que tinc i vaig dir: “Ostres, m’agradaria tornar-la a veure.” No és com Casablanca o Blade Runner , que un servidor les ha vist potser cinquanta o cent vegades (la veritat és que ja he perdut el compte). De fet, aquesta pel·li només l’havia vista una o dues vegades. La pel·lícula és Wall Street , de l’Oliver Stone. És un director força imprevisible encara que molt del que ha fet m’agrada i d'altres son insufribles. Aquesta pel·lícula li passa com a moltes: en el moment que es van fer eren pel·lis que estaven bé però sense destacar gaire. Vista ara, amb la que està caient amb la crisi i tot a Wall Street, l’obra de Stone és totalment imprescindible i certament visionària. L’haurien de posar a les universitats i a les escoles de negocis, encara que em sembla que no serviria de gaire. Quatre desgraciats regeixen el destí del planeta. Tipus sense escrúpols per damunt del bé i del mal i...

L’altre dia vaig veure un reportatge a La noche temática on es parlava d’un cas de nanisme primari. La persona, una nena anomenada Kenadie, a diferència d’un altre tipus de nanisme, es manté amb les proporcions “normals”: les extremitats, el cap, les cames, però en definitiva petita. Diminuta. Comentaven que la nena es mouria sempre en un món de gegants. Els metges ja van alertar la mare que el fetus era “anormalment” petit però, com que era una “anormalitat” molt estranya i poc coneguda, doncs això: el metge ho va percebre. Kenadie, així es diu la nena, finalment era “anormal”. Sortien al programa altres persones que, igual que la Kenadie, patien aquesta “anormalitat” genètica que els donava un aspecte de follet del bosc. Una característica d’aquesta “anormalitat” és que totes aquestes persones, igual que en el mongolisme, tenen uns trets que els són característics: cara d’ocell. Tenen, doncs, totes aquestes persones, trets “normals” dins de la “anormalitat”. Amb quina facilitat ...

Any rere any veig la mateixa imatge: el president dels Estats Units, Bush Jr., “perdonant-li” la vida a un gall dindi pel dia d’Acció de Gràcies. Aquesta foto, si es mira bé, és realment impressionant. Considero els gallinacis uns animals molt estúpids, encara que quan són petits, pollets, són fantàstics. Probablement sigui el mateix en el cas de Bush Jr.: de petit, un nen rosset d’ulls blaus i bon xicot... bé, potser ja una mica fill de puta. De gran, un estúpid de campionat, exalcohòlic abraçat a un crucifix.  El pitjor del pitjor. Les gallines, quan veuen que una d’elles està ferida, l’ataquen sense pietat, la van picant i picant, engrandint-li la ferida fins a matar-la en una tortura difícil d’imaginar si no ets gallina. Com veuen, empatia cap als seus semblants, molt poca: igual que el Bush. Un tipus que passarà per ser el pitjor president que ha tingut mai els Estats Units. Un tipus que ha desencadenat la guerra més estúpida de totes les guerres estúpides. No diré que t...

Amb les cares tapades, les botes militars, les pistoles amb silenciador al cinturó, aquells individus feien realment por. Caminaven furtivament pel camp amb gran rapidesa. Semblaven realment fantasmes. Només se sentia el soroll de l’herba que deixava el seu pas ràpid. El tipus més gran va fer un senyal als dos que el seguien. El van avançar formant un triangle perfecte. Eren un escamot letal perfectament entrenat i sincronitzat. Les llums del poble es veien a la llunyania. La gent dormia tranquil·lament mentre la mort avançava per aquells camps en forma d’un triangle letal. Silenci! Es van aturar com si ara el joc hagués canviat i fos la mort qui els observava a ells. Els dos homes que anaven davant es van girar mirant el seu líder. Esperaven algun senyal. Res de res!  El líder estava com petrificat... Agenollat amb un genoll a terra, una mà al pom de la pistola i l’altra mà fent el senyal de la pedra: quiets i muts. TOTS! De sobte, igual que el lleó es llença sobre la presa, el ...

Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...

Per temes professionals he d’agafar sovint aquell enginy que s’anomena avió, del qual només entenc, de manera molt bàsica, les regles bàsiques de funcionament, i això, sumat al fet que quan en cau un generalment no hi ha supervivents, em produeix un pànic irrefrenable. Voldria comentar que realment em fan molta gràcia les actituds d’alguns individus que formem part d’aquest col·lectiu, anomenats erròniament “executius”, que ve a ser treballadors per compte d’altri com és el meu cas, ben pagats però pringats, i que ens toca, tant si volem com si no, compartir moments tan angoixants. Moments en què un té el cul posat en un artefacte carregat de gasolina fins a dalt. És just el moment en què diuen, les amables hostesses i abans d’enlairar-se: “Benvolguts clients de ...., tant si viatgen amb molta freqüència com si no, és important que estiguin atents a les instruccions del nostre personal de vol sobre què fer en cas d’emergència....”. A continuació observo que moltes de les persones c...