Personal i transferible

Hi havia una vegada una fàbrica de cotxes que no venia gaires cotxes. Les vendes estaven estancades i els treballadors una mica desil·lusionats. El propietari va vendre’s el negoci, que havia heretat dels seus pares, per un bon pessic, a algú que no en tenia ni idea de fabricar cotxes però que assegurava que amb ell el negoci aniria molt millor: es pagarien millors salaris i fins i tot s’hi contractarien més treballadors. Tothom content, almenys inicialment. Dit i fet. El nostre amic es va posar mans a l’obra i va començar a reformar i reformar, o almenys això deia. La seva obsessió va passar a ser el creixement a costa de rebaixar el dèficit. El primer que va fer va ser carregar-se el departament d’i+d. Al cap i a la fi, un cotxe era un cotxe. Per a què innovar? es va preguntar. El que importava era abaixar els costos de producció i augmentar les vendes. Ser competitius! Ah, quin terme! Competitius. L’hi havien explicat mil vegades a l’escola de Negocis (ohhh Esada, quants de ...

El veritable enemic, no ens enganyem, no és altre que la malaltia, perquè si estàs sa, relativament sa vull dir, els pots enviar a la merda. Als d’aquest i als de l’altre país. Pots intentar marxar. Buscar un lloc on encara es respecti les persones, on els governs treballin per millorar la vida dels seus ciutadans. No pas per empitjorar-la. Pots fins i tot fer com l’estruç: amagar el cap i anar-te’n a la muntanya per muntar una granja, doncs per què no?, d’estruços! Aquest pensament, en definitiva, no difereix gaire del que pugui tenir qualsevol immigrant que es deixa quelcom més que la pell a Melilla o del de molts dels nostres compatriotes que marxen d’aquest i de l’altre “país”. Intentar buscar una vida millor lluny dels sàtrapes. La malaltia, però, t’atenalla, et bloqueja i t’impedeix en bona part ser lliure. Et circumscriu a l’hospital, als metges i a la medicació. T’impedeix, d’alguna manera, enviar-los a pastar fang. Per això em sembla innombrable el que s’està fent amb ...

Un que ja té una certa edat, ha vist pel·lícules de zombis de tots colors i gustos: des dels zombis en blanc i negre “atortugats”, passant pels “atortugats” en color fins a arribar als últims “models” de zombi: veloços i amb molta mala llet. Intueixo que aquesta evolució ha estat per infondre més por a l’espectador. Al cap i a la fi, quina por pots sentir si et persegueix un ésser que no és capaç de córrer un sol metre sense trontollar? És per això que els creadors del gènere i guionistes han convertit els zombis, de sers maldestres i inexpresius a veloços, sorollosos i, per damunt de tot: rabiosos. Crec que aquest país, amb tot el que està passant, els ciutadans estem passant de ser zombis tortuga a zombis rabiosos. Els que ens “serveixen” des del Govern haurien de tenir en compte aquest canvi, aquest sentiment, que inexorablement es va obrint entre els ciutadans. La ràbia. Haurien de veure, doncs, aquells que triem com ases cada quatre anys, més pel·lícules de zombis. Així s’ad...

L’altre dia parlava amb una persona que treballa en una consultora dedicada a temes d’internet. Em comentava que el 2012 seria sens dubte un any interessant. No vaig entrar més en detall arran del seu comentari però em va deixar intrigat.  Interessant? I això què volia dir? Hi ha adjectius que no tenen cap ambivalència, com anomenar un color. El color blanc no pot ser negre ni verd. És blanc. Cert és que potser subjetivament el que per a tu es blanc per un altre es verd i a l'inrevés per la qual cosa sempre coincidim amb el que veiem però això ja sería posar-nos en temes més seriosos.  Si es diu que una persona és grassa, doncs no és prima, i si algú ens diu que som un imbècil, doncs ens està insultant sense massa contemplacions. Dir que una cosa serà “interessant” no sabem què vol dir i, per tant, és com no dir res. No aporta res: obliga a indagar i aprofundir. Interessant, a priori, és zero i neutre. El propòsit de la paraulota és fer que l’interlocutor cerqui una major...

L’altre dia, mentre passejava per l’aeroport de Madrid, vaig veure un tipus molt enfeinat, assegut a terra, al costat d’un endoll i amb l’ordinador entre les cames: aquell home certament estava “enganxat”. I és que, ben mirat, sempre estem “enganxats”:  enganxats al cordó umbilical de la mare per sobreviure, enganxats al seu mugró per créixer, enganxats a la cadireta per no caure i trencar-nos les poques dents que ens surten, enganxats al cinturó de l’autocar que ens porta a l’escola per evitar fer-nos mal si ens estimbem, enganxats a les videoconsoles per viure en mons diferents i escapar del bullying, enganxats a l’amor els que podem, enganxats a les drogues perquè sentim estar menys enganxats, enganxats a les ties o als tios, enganxats a unes vacances efímeres, enganxats a la feina i als bancs per pagar-nos el lloguer o la hipoteca i omplir una mica la nevera, enganxats a l’atur quan ja ningú ens vol, enganxats a una cadira quan les cames ja no poden ni volen fer més passes, en...

La traducció literal seria A sis peus sota terra . És una sèrie de TV. La millor que he vist (fins el moment). No volia que passés més temps sense parlar d’aquesta sèrie al meu humil blog. Trosso a faltar els Fisher. Quina gent més al·lucinant. Realment tots són molt estranys, els Fisher, però ben pensat, quina família no és rara? Un paio de trenta i tants anys que no sap què fer amb la seva vida ni a què carai dedicar-se; el germà, un homosexual que sap a què dedicar-se i sap el que li agrada però tem exposar-ho obertament; una filla postadolescent que va d’error en error i tiro perquè em toca; una mare que, després d’haver passat tota la vida amb els seus fills i el seu marit, en morir-li el marit (al primer episodi) descobrirà un món nou de sensacions oblidades, remordiments i la necessitat d’entendre els seus fills: uns perfectes desconeguts per a ella perquè parlen un altre llenguatge que ella, sense gaire èxit, intenta aprendre. Ah, i un conjunt d’actors secundaris totalment i...

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall. Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me. L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz , a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons. Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó de...