Embús mental

Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida. 

Tenia sobrepès.

La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill.

Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona.

Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Nadal en uns grans magatzems. Odio anar de compres si no són capricis per a mi, així que em vaig quedar amb els nens mentre la meva esposa es dedicaria en les dues o tres hores següents a pulveritzar la visa. El nen és petit i, és clar, no queda gaire bé comprar alguna cosa, posar-hi el paper de regal i després treure-ho per Nadal. Tenir 5 anys no és sinònim de ser imbècil, així que m’havia de fer càrrec mentre el Pare Noel ens fotia la mà a la cartera sense pietat.

Vaig fer diverses voltes per un altre centre comercial a vessar de gent. Em va venir al cap aquella pel·lícula del mestre del terror G.A. Romero i la seva Zombie, on totes les criatures es dirigeixen a un centre comercial a la recerca de carn fresca (no precisament envasada).

When there's no more room in hell, the Dead shall walk the earth

Brillant, brillant!

Doncs cansat em vaig asseure amb els meus fills en una granja a fer el berenar. Érem jo i els meus dos fills: la Sònia i en Gerard. Mentre menjàvem el cacaolat de rigor i el biquini vaig trucar la meva dona enmig d’un sidral molt gran de taules. No la sentia, així que per parlar amb ella em vaig apartar una mica de la taula mentre seguia parlant i gesticulant, suposo. Els meus fills em miraven amb cara de cansats i avorrits.

A la llunyania, una senyora de mitjana edat m’estava mirant. Per un moment vaig pensar en allò que jo havia pensat d’un home feia dos dies en la meva mateixa situació. Pensaria el mateix de mi que jo havia pensat d’aquell pare?: separat i que només passa el cap de setmana que li toca amb els seus fills...

En fi, que generalitzar no porta enlloc. Les conclusions sense base generalment ens porten a creences falses perquè parteixen de situacions de partida totalment incompletes. Serveixen per tenir entretingut el cap en un embús però per poc més.

Comentaris

Anònim ha dit…
despres de llegir atentament el teu "web amb veu alta" he quedat mes embussat mentalment que tu!!! en definitiva, ni som tant diferents uns dels altres tan com ens podem pensar, tot depend a traves de color del vidra que es mira. Sempre es mes facil veure els defectes, mancançes del vei que les propies, perque serà? Veure la palla a l´ull del proper que la viga en el propi. Ho veig cada dia. A la feina per exemple. Cas tipic, els caps de departament que critiquen el departament del vei, i no tenen la suficient perspectiva per veure el seu fet una ignominia...jajjaajja.
Anònim ha dit…
iepppsssss

això em sona... ;-)

"Quan vas neixer tothom reia y tu ploraves, viu la vida de manera que quan moris, tu riguis y tothom plori"
Xavi ha dit…
No ja però bàsicament vull dir que s'ha d'aprofondir amb les coses per tenir cert criteri....
Anònim ha dit…
Es curioso, pero cuánta más gente hay a tu alrededor más solo te sientes.... Seguro que muchas veces hemos sido observados sin darnos cuenta y ¿que habrán pensado de nosotros? este padre ni se imaginó que alguien lo observaba y hacia una suposición de su situación.

Entrades populars d'aquest blog

Quins ous!.

Enganxats