Personal i transferible

Sóc un gran aficionat al cinema. L’altre dia vaig veure un DVD a l’estant entre els centenars que tinc i vaig dir: “Ostres, m’agradaria tornar-la a veure.” No és com Casablanca o Blade Runner , que un servidor les ha vist potser cinquanta o cent vegades (la veritat és que ja he perdut el compte). De fet, aquesta pel·li només l’havia vista una o dues vegades. La pel·lícula és Wall Street , de l’Oliver Stone. És un director força imprevisible encara que molt del que ha fet m’agrada i d'altres son insufribles. Aquesta pel·lícula li passa com a moltes: en el moment que es van fer eren pel·lis que estaven bé però sense destacar gaire. Vista ara, amb la que està caient amb la crisi i tot a Wall Street, l’obra de Stone és totalment imprescindible i certament visionària. L’haurien de posar a les universitats i a les escoles de negocis, encara que em sembla que no serviria de gaire. Quatre desgraciats regeixen el destí del planeta. Tipus sense escrúpols per damunt del bé i del mal i...

L’altre dia vaig veure un reportatge a La noche temática on es parlava d’un cas de nanisme primari. La persona, una nena anomenada Kenadie, a diferència d’un altre tipus de nanisme, es manté amb les proporcions “normals”: les extremitats, el cap, les cames, però en definitiva petita. Diminuta. Comentaven que la nena es mouria sempre en un món de gegants. Els metges ja van alertar la mare que el fetus era “anormalment” petit però, com que era una “anormalitat” molt estranya i poc coneguda, doncs això: el metge ho va percebre. Kenadie, així es diu la nena, finalment era “anormal”. Sortien al programa altres persones que, igual que la Kenadie, patien aquesta “anormalitat” genètica que els donava un aspecte de follet del bosc. Una característica d’aquesta “anormalitat” és que totes aquestes persones, igual que en el mongolisme, tenen uns trets que els són característics: cara d’ocell. Tenen, doncs, totes aquestes persones, trets “normals” dins de la “anormalitat”. Amb quina facilitat ...

Any rere any veig la mateixa imatge: el president dels Estats Units, Bush Jr., “perdonant-li” la vida a un gall dindi pel dia d’Acció de Gràcies. Aquesta foto, si es mira bé, és realment impressionant. Considero els gallinacis uns animals molt estúpids, encara que quan són petits, pollets, són fantàstics. Probablement sigui el mateix en el cas de Bush Jr.: de petit, un nen rosset d’ulls blaus i bon xicot... bé, potser ja una mica fill de puta. De gran, un estúpid de campionat, exalcohòlic abraçat a un crucifix.  El pitjor del pitjor. Les gallines, quan veuen que una d’elles està ferida, l’ataquen sense pietat, la van picant i picant, engrandint-li la ferida fins a matar-la en una tortura difícil d’imaginar si no ets gallina. Com veuen, empatia cap als seus semblants, molt poca: igual que el Bush. Un tipus que passarà per ser el pitjor president que ha tingut mai els Estats Units. Un tipus que ha desencadenat la guerra més estúpida de totes les guerres estúpides. No diré que t...