Trist octubre 07. Adèu iaia

Entenc que les persones que sou aquí, coneixíeu bé a la meva avia. La Pilar Sánchez Sanjuan. Als que la coneixíeu bé, simplement donar-vos també el meu condol.

Algunes persones de les que sou aquí, i os ho agraïm profundament, potser no la coneixíeu bé del tot. Es per aquestes persones i per la memòria de la meva avia que voldria dir aquí i ara, en el moment d’aquest trist comiat, unes paraules sobre la persona que ens deixa, que defineixin, intentant resumir el millor possible, la seva vida des de la percepció purament personal i també probablement, en molts punts compartida. Aquesta és la meva visió de la meva avia:

Bona mare, bona sogre, bona germana, bona avia, bona besàvia,... però per sobre de tot: bona persona. Els tòpics de sempre que es diuen quan un es mort... però no os puc mentir: la meva avia era així.

També era entregada, estava sempre disposada a ajudar a la família i als amics i amigues, era una persona contenta, xerraire, divertida, a vegades excessivament despreocupada o optimista per que per damunt de tot li agradava viure i sempre veia les coses positives de la vida. Ens ho ha demostrat en escreix vivint gairebé un segle per que tot i ‘menuda’, que també era com li deia s’ha mare: ‘menuda’, el seu petit cos ha lluitat fins el darrer moment.

Només els meus últims intents egoistes de seguir-la tenint amb nosaltres van topar-se amb una resposta inesperada: ‘vols dir que val la pena tot això Xavi!’... per afegir-hi tot seguit: ‘si s’ha de fer es fa!’.

Volia dignitat però també volia viure. No crec que desitges morir.

En els darrers moments em consola que em va dir que no li feia mal res amb un moviment d’ulls quan semblava que ella ja no hi era.... però no ens enganyem, va patir i això em fa molt de mal. Tot el que es evitable i provoca dolor fútil a les persones s’hauria doncs d’evitar ...

Ara os parlo de mi: sento una gran buidor, pena, tristesa, impotència, amor i també remordiments. Remordiments de no haver fet més quan podia. Emprenyat amb la vida frenètica i egoista que no ens deixa veure realment les coses importats, que no ens deixa veure el bosc que s’amaga darrera els arbres i, que curiosament, quan la vida s’atura, aquesta vida embalada que portem, quan s’atura i podem veure les coses en perspectiva, ja no hi ha res a fer.

Només espero que hi hagi un deu. Que el cel existeixi i que la iaia es trobi amb els seus éssers estimats. 

Iaia, has corregut tant, tant llarg el teu camí, que són més ara els que et diuen hola que no pas els que et diem adéu: el teu fill i estimat nostre pare Miquel, el teu marit Cándido, els teus pares Silvestre i Enrriqueta, germans Alfons i Enric, la teva germana Contxita, el teu nebot Enric, la teva cunyada Carme...

Espero iaia, que quan tingui que passar pel teu mateix camí, estiguis allà per ajudar-me.

T’estimarem sempre.