Personal i transferible

La traducció literal seria A sis peus sota terra . És una sèrie de TV. La millor que he vist (fins el moment). No volia que passés més temps sense parlar d’aquesta sèrie al meu humil blog. Trosso a faltar els Fisher. Quina gent més al·lucinant. Realment tots són molt estranys, els Fisher, però ben pensat, quina família no és rara? Un paio de trenta i tants anys que no sap què fer amb la seva vida ni a què carai dedicar-se; el germà, un homosexual que sap a què dedicar-se i sap el que li agrada però tem exposar-ho obertament; una filla postadolescent que va d’error en error i tiro perquè em toca; una mare que, després d’haver passat tota la vida amb els seus fills i el seu marit, en morir-li el marit (al primer episodi) descobrirà un món nou de sensacions oblidades, remordiments i la necessitat d’entendre els seus fills: uns perfectes desconeguts per a ella perquè parlen un altre llenguatge que ella, sense gaire èxit, intenta aprendre. Ah, i un conjunt d’actors secundaris totalment i...

De petit, quan vaig començar a endinsar-me en el món de les matemàtiques, els professors intentaven ensenyar-me què era la geometria i com operar amb polígons de tota mena. Una de les bases era la línia. Línies rectes i línies corbes. També parlàvem de vectors. Vectors cap amunt i vectors cap avall. Bàsicament, el problema que vaig tenir amb les matemàtiques o, millor dit, amb els meus professors de matemàtiques, és que no veia l’aplicació directa de tot allò que intentaven ensenyar-me. L’altre dia ens vam quedar sense llum per un fort vent. Mentre manipulava una petita bombona de gas, en intentar connectar-la a un petit camping-gaz , a prop d’una petita espelma, tot s’ha de dir, literalment se’m va encendre a la cara i va passar al cos en segons. Vaig estar durant gairebé dos segons envoltat pel foc: començava per les mans, continuava pels pantalons, la samarreta (de màniga llarga, afortunadament) i acabava a la punta dels cabells. Per uns instants no veia a través del foc, sinó de...