Personal i transferible

Sortint de treballar vaig passar amb el cotxe per davant d’una hamburgueseria d’aquestes ianquis ubicada a la Diagonal de Barcelona. Devien ser les 20 hores aproximadament d’un dia normal. Assegut al Burguer en una taula petita de molts colorins, hi havia un pare amb el seu fill. El pare anava amb l’uniforme de feina: vestit i corbata, gesticulava mentre parlava pel mòbil. El nen feia cara d’avorrit per no dir una altra cosa, mentre es cruspia una copa de gelat com si li anés la vida.  Tenia sobrepès. La gran fluïdesa amb què circulen els vehicles a aquelles hores per aquella zona, va fer que pogués fixar-me una estona en aquella parella: el pare seguia parlant per telèfon. Segurament l’assumpte que tenia entre mans era més important que el seu fill. Vaig pensar que devia tractar-se d’un pare separat, que feia el que podia per guanyar-se la vida, mentre havia de fer-se càrrec del seu fill durant una estona. Un parell de dies després vam anar amb la meva dona a fer compres de Na...

Per temes professionals he d’agafar sovint aquell enginy que s’anomena avió, del qual només entenc, de manera molt bàsica, les regles bàsiques de funcionament, i això, sumat al fet que quan en cau un generalment no hi ha supervivents, em produeix un pànic irrefrenable. Voldria comentar que realment em fan molta gràcia les actituds d’alguns individus que formem part d’aquest col·lectiu, anomenats erròniament “executius”, que ve a ser treballadors per compte d’altri com és el meu cas, ben pagats però pringats, i que ens toca, tant si volem com si no, compartir moments tan angoixants. Moments en què un té el cul posat en un artefacte carregat de gasolina fins a dalt. És just el moment en què diuen, les amables hostesses i abans d’enlairar-se: “Benvolguts clients de ...., tant si viatgen amb molta freqüència com si no, és important que estiguin atents a les instruccions del nostre personal de vol sobre què fer en cas d’emergència....”. A continuació observo que moltes de les persones c...

Recentment hem pogut “escoltar” la sentència de l’11-M. Una sentència mai no és perfecta. Ser jutge sens dubte deu ser una putada. Recaure-hi un gran poder de fer el bé, però també de cagar-la i enviar a la presó o, pitjor encara en alguns llocs “civilitzats”, enviar a matar algú. Tanmateix, aquesta sentència ha deixat clar una cosa: no va ser ETA. Els culpables finalment venien de “muntanyes llunyanes”. Em pregunto si, després de les proves que hi havia en contra d’això, calia explicitar-ho. Aquests malnascuts del PP ara s’agafen al fet que la sentència no ha dit res sobre que els atemptats fossin conseqüència directa del suport a Bush en la seva maleïda croada a l’Iraq, que seria el mateix que afirmar que la sentència no ha dit res que l’atemptat no va tenir res a veure amb l’assassinat de Kennedy o amb l’arribada de l’home a la Lluna. Però no havíem quedat que Aznar havia dit que no calia buscar les causes del terrorisme? Què demanen ara? Volen saber la causa? Mireu, jo sóc esp...

Un president dona la cara i tothom l’etziba. Potser és millor amagar-se o, millor dit, menysprear tothom i fer-se el “xulo” tal com feia el mateix Aznar. A vegades penso que ens hem tornat bojos. Volen cremar aquest president perquè guanyi Rajoy? Que guanyi aquesta dreta, que a més de dreta, rància i casposa, és feixista? Perquè no ens enganyem. No és una dreta “homologada” europea. Anem apanyats! Ens va la marxa als catalans. No estem acostumats que se’ns disculpin i quan algú ho fa ens desconcerta. Els catalanets prefirem l’insult i la bufetada: hi estem acostumats. Ni Zapatero ni res! En veritat el socialisme o la socialdemocràcia moderna no té res a fer: quan els governs de dreta arrasen amb tots els avenços i posen els ciutadans als peus dels cavalls (per esclafar-nos quan vulguin), aleshores ve la socialdemocràcia i intenta arreglar el desgavell i, llavors, el més desgraciat que amb la dreta no era res, amb l’esquerra pot estudiar, prosperar i, quan ho fa, aleshores vol preserv...

Segurament no passo per un bon moment: dia de difunts. El meu pare va morir justament la vigília de Tots Sants i la meva àvia, fa ben poc que ens ha deixat. L’estimava molt i la veritat és que estic afectat. Veig els nens trucant a les portes de les cases, demanant caramels amb les seves disfresses. Com si morir fos una festa! Aquests americans sempre portant-nos les seves modes sense gaire sentit i sempre basades en el consum. Morir no és una festa, nens! He vist la mort de nou. Recentment. Morir és penós i dolorós. L’única cosa bona que té la mort és que ens fa madurar. Madurem perquè, igual que la fruita madura, nosaltres també caurem de l’arbre. Com més morts veiem, més a prop estem de la nostra pròpia mort. Un altre atribut pel qual ens adonarem que “madurem” és que ens acollonim amb més facilitat: de jove, el coratge; de madur, l’acolloniment. Tot té el seu temps: temps per ser valent i temps per ser un cagat.